Ciència i esport: elit, dopatge i intersexualitat

El passat diumenge 18 de setembre, vaig tenir el plaer d’assistir al primer esmorzar de ciència de la temporada, i de manera gratuïta! (Si voleu saber com fer-ho també vosaltres, feu click aquí). L’esmorzar de ciència tenia com a convidats l’Emma Roca (corredora d’ultradistància, bombera i bioquímica) i el Xavier Iglesias (director de l’INEFC).

En aquesta edició, el tema a debatre era la ciència i l’esport, i es van tractar diferents preguntes com: quin és el límit del cos humà? Què provoca en el nostre cos l’esport? És sa l’esport d’elit?

El debat va començar sobre l’esport d’èlit, ja que l’Emma el practica i el Xavier el coneix de primera mà a través de l’INEFC. A Espanya, a diferència d’altres països, és molt difícil ser un esportista d’elit. Mentre que a altres llocs es premia estudiar i fer esport d’alt rendiment, com a Estats Units, que bequen als estudiants universitaris, i que els ajuden en la flexibilitat d’horaris, a Espanya sembla ser que fer esport és un impediment per l’estudi. L’Emma ens explicava que cada vegada que necessitava faltar a la feina perquè tenia una competició a nivell nacional o fins i tot internacional, trobava molts impediments ja que només es considerava una falta justificada si es tractava d’una competició olímpica.

Seguint amb l’esport d’elit es va debatre sobre les disciplines en que per poder competir a nivell internacional, l’entrenament d’alt rendiment havia de començar a edats molt primerenques, com seria el cas de la gimnàstica artística, en que idealment s’hauria de començar entre els 3 i 5 anys. Per una banda es va debatre el fet que nens tan petits encara no poden saber si aquesta disciplina els agrada o si realment es voldran dedicar això, i que no sembla ètic que els pares escullin en nom del seu fill que a partir dels 5 anys i fins que es “jubili” de la competició hagi d’estar 5 hores al dia entrenant i només descansant en diumenge. En aquestes disciplines en que es comença de tan jove, sovint et trobes amb problemes d’articulacions, problemes de creixement, hormonals, etc. L’esport d’elit justament és l’esport de competició entre els millors d’una disciplina, i això significa una altíssima exigència al teu cos per arribar on altres arriben, que en són pocs. D’aquesta manera, poses el cos al teu límit. En Xavier comentava que és per això que des de l’INEFC, o les federacions dels diferents esports, el que es fa és escollir les persones que des de petites destaquen en un esport. L’exemple més clar i que tothom coneix seria la cantera del Barça, en que experts visiten clubs de futbol juvenils i seleccionen joves promeses. D’aquesta manera, diu, els seleccionats són nens que ja sigui genèticament o per les seves habilitats innates, se’ls dóna més bé aquest esport, i no els suposa una exigència tan enorme arribar a l’elit com per un nen o nena comú. També comentava en Xavier, que tot i ser la cantera del Barça l’exemple més conegut, no són justament el futbol ni el bàsquet, esports on la genètica jugui un paper essencial. Tot i que és veritat que per exemple en el bàsquet l’alçada ajuda, una persona que no fa dos metres també pot ser molt bona, ja que es tracta més de l’estratègia i del joc en equip. Per altra banda, disciplines com la natació sí que tenen un component genètic important, que fa que a nivell muscular per exemple tinguin més capacitat de desenvolupar més múscul i per tant més potència en la braçada.

Aquest tema després va derivar en la pregunta per part del moderador de l’esmorzar, Eduard Berraondo: Es pot saber només amb un test d’ADN si un nen serà bo en un esport o altre, i d’aquesta manera, ja dirigir-lo cap a la disciplina que millor se li donarà?

En Xavier va comentar que sí, que actualment ja era possible saber en certa manera, segons alguns marcadors genètics, si una persona podia arribar a ser més alta, si podria generar més massa muscular, etc. Tot i així, els marcadors encara són només orientatius i no tan precisos com per determinar si una persona encaixaria en una disciplina en concret, però que segur que en el futur sí que podria ser així, i això ajudaria als nens a saber escollir i no frustrar-se al entrenar-se per una disciplina que genèticament no era convenient per ell.

En aquest punt l’Emma va discrepar amb l’opinió den Xavier. Ella creia que un nen no se li pot dir que per genètica li toca un esport, perquè si després no li agrada, la genètica no serveix de res. Creu que per molt que avanci la genètica, la situació ideal és que els nens, de ben petits a l’escola puguin provar tots els esports, i que observant l’esport que li agrada i se li dóna bé, proposar-li si li agradaria dedicar-hi hores i hores i intentar convertir-ho en la seva professió. Perquè si a un nen no li motiva la disciplina no hi pots fer res, per molt potencial genètic que tingui, si no hi ha motivació no hi ha resultats. Ella creu que la motivació i l’estima per l’esport són molt més potents que la genètica, i que per altra banda, mai podrà ser 100% determinant la genètica sinó que l’ambient influeix moltíssim.

Canviant de tema, un altre bloc que es va debatre va ser el tema del dopatge, molt relacionat amb l’elit. Reprenent el tema anterior de posar el teu cos al límit, existeix un punt en que s’assoleix el límit, però potser no assoleixes l’objectiu, i això és molt frustrant. És llavors quan alguns esportistes contemplen la idea del dopatge (per sort són pocs). El moderador va preguntar, què es considera dopatge? El dopatge és l’acció d’estimular el teu cos de manera artificial per a obtenir un millor rendiment esportiu. Amb aquesta especificació, artificial, és com queda exclòs que l’entrenament a grans alçades es consideri dopatge. Tan si corres durant dues setmanes a 2000 metres d’alçada com si t’injectes eritropoetina aconsegueixes el mateix resultat: un increment dels glòbuls vermells que representa un major transport d’oxigen i per tant un millor rendiment. En el primer dels casos, és legal, en el segon, està sancionat. El fet que sigui el teu propi cos i de manera “natural” el que et faci incrementar els nivells d’hemoglobina fa que no es consideri dopatge, ara bé, injectar-se grans quantitats d’una molècula que es troba de manera natural al teu cos per incrementar la producció de glòbuls vermells no està permès.

No és sempre trivial determinar què és i què no és dopatge, ja que com sempre, no tot és blanc o negre. En relació a aquest tema, aprofito per a fer una reflexió que en el debat de l’esmorzar de ciència no va aparèixer perquè el debat no va derivar cap aquí. Aquest any, als jocs olímpics hi ha hagut polèmica envers una corredora, Caster Semenya, corredora de mig fons (800m-3000m) que es va endur l’or dels 800 m femenins tan a Berlín (2009) com als jocs de Rio (2016). Aquesta polèmica és la mateixa que es va generar fa 7 anys, als mundials d’atletisme de Berlín, després que guanyés l’or. La resta de finalistes es van qüestionar i van exigir que és verifiqués el sexe de la corredora, ja que físicament era molt alta, amb molta esquena i múscul, i poc pit. La corredora és intersexual, degut a una anomalia cromosòmica no té ovaris ni úter però sí testicles interns. Quan va néixer, se la va catalogar amb el gènere femení, i tota la vida s’ha sentit d’aquest. Això genera un debat interessant, ja que si ella es sent del gènere femení, hauria de córrer amb la modalitat femenina. Però llavors una persona transsexual de sexe masculí i gènere femení pot competir en la modalitat femenina doncs? I això port a una altre pregunta: fins a quin punt té sentit seguir classificant en només dos gèneres?

Per altra banda, la Caster Semenya té uns nivells més alts de testosterona, però no tan alts com la mitja d’homes, així que tampoc tindria cap sentit que participés en aquesta categoria, i de totes maneres, no s’ha demostrat que únicament els nivells de testosterona suposin una avantatge.

Per últim, també ens trobem que només s’han qüestionat a dones en aquest tema. No hi ha hagut mai cap polèmica d’aquest tipus sobre els homes, tot i que es podria aplicar igual que s’està fent amb les dones intersexuals. Existeixen homes que tenen dos cromosomes Y, és a dir que són XYY, i també se’ls anomena “superhomes”. Justament aquesta duplicació del cromosoma Y provoca que tinguin uns nivells de testosterona molt més alts que la resta d’homes, perquè aleshores no hi ha polèmica en que participin a la categoria masculina? Tan homes com dones tenen testosterona, i els nivells són diferents a cada persona, tot i que els homes en tenen força més que les dones. Tot i així, el simple fet que algunes dones en tinguin més els converteix en homes? Crec que realment és necessària una reflexió profunda per part del comitè olímpic.

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s