La realitat darrere el malbaratament del menjar

El món tira molt de menjar, en concret, una tercera part del menjar que es produeix no s’arriba a consumir mai. Sí, sí, un 33% del menjar acaba a les escombraries. El més greu de tot és que no estem parlant de la poma que vas tirar perquè es va marcir o del iogurt caducat que vas tirar, ja que la gran majoria del menjar que es tira es trobava en bon estat.

Tot aquest menjar que produïm i no mengem provoca que es gastin moltíssims recursos. Per exemple, es calcula que el 25% de l’aigua dolça utilitzada als EEUU es gasta en tots aquests aliments que al final no es menjaran. I que aproximadament 300 barrils de gasolina s’utilitzen per aquest menjar malbaratat. Estem parlant doncs de conseqüències ecològiques i econòmiques gegants.

En el següent infogràfic també veiem altres dades impactants. Tot el menjar que es llença a Europa i Estats Units podria alimentar al món sencer 3 cops! Per altra banda, es calcula que el cost que ens suposa per habitatge és de 466€. Tot aquest malbaratament econòmic el paguem entre tots. Per últim, com hem dit, també hi han les conseqüències ecològiques. Si no existís aquest malbaratament les emissions de CO2 es reduirien un 25%.

waste

Com pot ser que estiguem malbaratant tan de menjar? Estem gastant recursos, com ara bé aigua i energia, estem contaminant…estem desforestant per cultivar aliments que mai arribaran a menjar-se, què absurd, oi?

El malbaratament de menjar es produeix en tots els passos a la cadena de producció dels aliments, des de la collita fins al consum a casa, passant pel transport i els supermercats:

  • Molt menjar ja es tira molt abans d’arribar al supermercat, ja que no té les mides correctes, el color no és l’ideal, o bé té algun petit cop o marca. En el cas dels plàtans, per exemple, també tenen en compte l’angle de curvatura, i si no és el que busquen, el plàtan queda descartat [1].

waste_1

  • En l’envasat es perd molta part de l’aliment ja que es trossegen o tallen de certa manera perquè hi càpiguen al recipient. Seria el cas de les mongetes, que de mitja fan uns 14 centímetres, però el recipient és de 8 cm, de manera que les tallen i els 6 cm restants es tiren.

  • També es perd molt durant el transport, per un emmagatzematge incorrecte, ja sigui perquè no està bent refrigerat el vehicle, o perquè els contenidors tenen massa humitat, etc.
  • Als supermercats també es tira molt menjar, sobretot aliments frescos que no es venen pel seu aspecte, ja que perquè agafar la poma lletja si la bonica val el mateix?
  • Per últim, a casa també malbaratem menjar, ja sigui comprant de més i havent de tirar-lo perquè està en mal estat, com cuinant de més i tirant el que ens sobra del plat.

De manera que el malbaratament és múltiple, i cada pas s’hauria de solucionar de manera diferent, però tot i així, ser conscients del problema general ajudarà a que les coses canviïn.

En el cas del malbaratament a casa és fàcil, però i tot el menjar que tiren els supermercats perquè ja no creuen que el vendran però tot i així segueix sent totalment comestible? A França, per exemple, els supermercats estan obligats a donar tot aquest menjar sobrant a diverses organitzacions de caritat.

A Espanya en canvi, el tema està molt més descontrolat. Una enquesta als 28 principals supermercats espanyols realitzada per FACUA només 8 d’ells explica com gestiona tot aquest menjar que tira.

En el cas del menjar que directament no arriba als supermercats, crec que resulta força normal voler escollir l’aliment de millor aspecte, però i si el preu variés? Una proposta podria ser poder escollir entre un plàtan bonic però més car, o bé un plàtan no tan maco (però d’igual gust, i valor nutritiu) i més barat. Què faria la gent? Probablement la gent acabaria preferint el plàtan “lleig”.

M’agradaria recomanar-vos el genial programa “Sense Ficció: Sobreviure a la nevera” que TV3 va emetre fa un mesos però que es pot veure per internet, en que parla sobre tot aquest malbaratament, profunditzant sobretot en els primers passos de la producció, però també en els supermercats. Tot i que els passos on més es malbarata és en la producció i en el consum individual, són justament els supermercats, els que estan al mig, que tenen el poder de canviar les coses.

Per últim, també és molt recomanable la pel·lícula “Just Eat It” que van fer una parella d’americans (Grant Baldwin i Jen Rustemeyer) i que ha rebut nombrosos premis i reconeixements. La pel·lícula tracta de tot aquest tema, i de manera punyent explica la trista realitat: mentre uns moren de gana, tonelades de menjar comestible es tiren any rere any. La podeu comprar per amazon, i si voleu saber més sobre el tema entreu a la seva pàgina web. A continuació teniu el tràiler:

Espero que aquest post us hagi fet reflexionar. El que us explico és només la punta de l’iceberg, i jo ja estic glaçada.

Font de la imatge de portada: http://reliablewaterservices.com/2014/10/waste-waste-waste-reducing-waste-in-your-restaurant/

Font de les imatges del text:

[1] https://www.youtube.com/watch?v=oTKm7BoSbF4

[2] http://www.azulambientalistas.org/Objetivos-de-Desarrollo-Sostenible-12-Produccion-y-consumo-sostenibles.html

 

 

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s