Entrevista a Cristina Fornaguera | PhD en Farmàcia

Cristina Fornaguera

PhD en Farmàcia, concretament en Disseny de nanopartícules polimèriques capaces de travessar la barrera hemato-encefàlica. Investigadora a Sagetis Biotech S.L.

Després d’algun temps sense entrevistes us presentem la primera feta a una investigadora professional, la Cristina Fornaguera, actualment postdoc a l’empresa Sagetis Biotech S.L. Al llarg de l’entrevista la Cristina ens explica una mica la seva història i trenca mites sobre els doctorats o les diferències entre recerca pública i privada.

A quin científic admires?

Uf… és una pregunta difícil… Admiro a molts científics! Així de primeres, em ve al cap Mendel i Darwin, dos investigadors que van fer una gran contribució en el camp de la genètica i l‘evolució, respectivament. I perquè he pensat en ells? Simplement perquè la genètica és una de les branques de la biologia que més m’agrada i això m’ha fet pensar en que em sembla increïble com va poder desenvolupar la seva teoria de l’evolució de les espècies amb les poques eines que tenia a la seva època en comparació amb el que tenim ara.

I qui també m’ha vingut al cap és la Conxita, la meva directora de tesi. A ella l’admiro enormement perquè ha estat com una mare en l’àmbit laboral i pedagògic. Durant la tesi, no només aprens sobre un tema, sinó que et dóna molts coneixements generals del món científic i un gran enriquiment personal. A mi la Conxita em va ajudar molt. L’admiro perquè va aconseguir motivar-me per la recerca en moments en què jo no estava massa animada, degut a una mala experiència anterior, i sempre m’ha tractat de manera comprensiva tant en temes de feina com personals; sempre ajudant amb tot el que ha pogut i donant-me infinits coneixements. Per mi ha estat un pilar imprescindible per poder fer la tesi.

Quin creus que és el millor invent que s’ha creat i perquè?

D’invents n’hi ha de molts tipus diferents i crec que n’hi ha moltíssims de bons! En el primer que he pensat, i escombrant cap a casa, és el la fermentació, que no és pròpiament un invent sinó un descobriment. Ja cap al 2500aC, les civilitzacions antigues van veure que podien produir cervesa fermentant el blat, és a dir, utilitzant microorganismes que gràcies al seu metabolisme, permetien la producció de cervesa, el primer procés biotecnològic de la història!

Un altre descobriment que trobo molt important és el descobriment de l’estructura de l’ADN per Watson i Crick, ja que és el que ens codifica a cadascun dels éssers vius. Ho trobo molt important perquè considero que és un coneixement imprescindible per poder avançar en el camp de l’enginyeria genètica i teràpia gènica, que actualment sembla que tindrà un paper important en els tractaments del futur proper.

Altres invents que considero molt importants és el descobriment de la penicil·lina i tot el conjunt de fàrmacs i vacunes que tenim actualment. Sovint no ens n’adonem, però fan que les persones, i fins i tot els animals, no patim tantes malalties; algunes de les quals eren mortals abans de l’aparició dels tractaments actuals.

 Quin llibre de divulgació científica recomanaries?

Dels llibres de divulgació que conec, un que em va agradar molt és “ADN: El secret de la vida”, escrit per James D. Watson, un dels descobridors de la doble hèlix del DNA. Em va agradar perquè és una visió personal, del propi Watson, del temps en què va estar investigant la doble hèlix. Crec que és un llibre que demostra que, sovint, els descobriments científics no passen com la majoria de la societat es pensa, en un ambient agradable, sinó que en la ciència hi ha molta competitivitat i cal sacrificar moltes coses per arribar lluny.

 Què és el que més t’agrada i desagrada de la ciència?

El que més m’agrada és la possibilitat de contribuir a crear un futur millor, sobretot de la branca de la ciència dedicada a la recerca de noves teràpies per tractaments de malalties orfes. M’encanta fer recerca perquè veig que la meva dedicació podrà tenir una aplicació al final. A més, la feina cada dia és diferent, i pots anar modificant el camí que segueixes veient els resultats que vas obtenint, és una feina molt dinàmica i gens monòtona.

El que menys m’agrada, o potser pel que menys preparada estic, és pels resultats negatius. A vegades passes temporades on no aconsegueixes els resultats desitjats, i després de moltes hores, veus que la feina no ha estat tant útil com esperaves, aquestes temporades es poden fer molt dures, i cal tenir molta dedicació per poder-ne sortir i ànims per seguir per altres camins. Relacionat amb la dedicació, crec que al nostre país hi ha la creença que com més hores estàs al laboratori, millor investigador ets, i fins i tot hi ha casos en què els investigadors no tenen altra vida fora del laboratori. Jo considero que el que s’ha de valorar és la qualitat i l’eficiència dels investigadors, i trobo imprescindible descansar de la feina per poder tornar amb energies renovades.

 Quan vas decidir que t’agradaria dedicar-te al món de la ciència?

Ja de ben petita veia que m’agradava molt més tot allò relacionat amb la ciència que amb les lletres, a grans trets. La medicina és una branca que trobava molt interessant, pel fet de poder ajudar a altres persones amb la teva feina. No obstant, la part més humana de la medicina m’impedia dedicar-m’hi, vull dir, pensar que podria morir algú per alguna de les meves decisions és una realitat que no em veia capaç d’acceptar.

Durant la secundària, ja veia clar que volia fer ciències, i també veia clar que volia treballar en la recerca, tot i que encara no tenia prou coneixements com per saber cap a quina branca tirar. M’agradaven molt la biologia i la química. Ja en el batxillerat, vaig descobrir la llicenciatura de biotecnologia, que feia pocs anys que es feia a Barcelona, i vaig veure que allò era el que realment m’agradava. I és la carrera que vaig estudiar. Tot i això, els meus estudis de doctorat van ser més en el camp de la farmàcia i la química, però sempre amb l’objectiu del tractament de malalties, que és el que em motiva més.

Què et va motivar a estudiar el grau en Biotecnologia? Creus que va ser una bona decisió o potser haguessis escollit una altre?

Com he dit anteriorment, va ser durant el batxillerat que vaig descobrir que existia aquesta assignatura i  vaig veure clar que era el que volia estudiar. La biotecnologia, a grans trets, i com repetia sovint un dels meus professors de la carrera, consisteix en aconseguir facilitar processos químics o biològics, mitjançant l’ús d’organismes, sovint microorganismes, que siguin els que facin aquests processos; intentem “que ho facin ells”.

Tornaria a escollir la mateixa carrera perquè em va agradar molt. Crec que és una carrera que et permet aprendre de camps molt variats, des de la biologia bàsica fins a l’enginyeria química, cosa que em va agradar molt. Tot i que no s’entra tant a fons en un camp de la ciència com s’hi pot entrar en una carrera com biologia o química, a mi em va agradar molt les capacitats de coneixement transversal que em va donar la biotecnologia. A més, ho vaig trobar molt útil per poder tenir més coneixements per decidir cap a quin camp tirar en el futur. I per aprofundir en el camp que més t’agrada sempre hi ets a temps!

En el meu pla d’estudis, on encara es podien triar optatives, jo vaig triar les de biomedicina, ja que era l’aplicació de la biotecnologia que m’agradava més, per poder aplicar els meus coneixements a la recerca de nous tractaments. Per tant, suposo que els estudis de biomedicina, que en aquell moment no existien com a llicenciatura, també m’agradarien molt, tot i que crec que són molt semblants.

 Perquè vas decidir fer un PhD sobre les nanopartícules?

La majoria de persones et respondrien a aquesta pregunta dient que el tema de la seva tesi era la passió de la seva vida, però en el meu cas no. La veritat és que poc havia sentit a parlar de la nanotecnologia abans de començar la meva tesi. Podríem dir que hi vaig topar per casualitat. Després d’acabar biotecnologia, vaig començar les pràctiques del màster, que havien de ser l’inici de la tesi, en un altre grup de recerca molt diferent, on havia d’estudiar el càncer, un dels temes més estudiats en general. No obstant, va resultar ser una molt mala experiència en l’àmbit personal, que em va portar fins i tot a pensar que jo no servia per la investigació. No obstant, buscant altres grups, vaig veure el de la Conxita, i de seguida em va cridar l’atenció. Vaig veure que treballaven en química col·loidal i també en nanotecnologia, temes dels quals jo no tenia massa idea, però de seguida em va semblar que m’agradarien. I va ser quan vaig començar en aquest grup que em vaig enamorar de la nanotecnologia, sobretot del gran potencial que li vaig veure, i que de fet encara li veig, en el món de la biomedicina.

Creus que tothom que s’ho proposi pot fer un doctorat? A quin perfil de gent ho recomanaries?

Fer un doctorat no és com qualsevol altra feina, sovint ens pensem que només les persones amb més nota podran fer-lo, sobretot per temes d’aconseguir beques. Des del meu punt de vista, això és un mite completament erroni.

Crec que tothom pot fer un doctorat? La resposta és que no. Fer un doctorat implica moltes hores de dedicació i una gran capacitat per assumir derrotes, ja que al principi són més els experiments que no surten que no pas els que surten, per tant, s’ha d’estar molt motivat per voler començar aquests estudis. Has de ser molt fort psicològicament per superar les èpoques en què no surt res i veure que més endavant ja anirà tot millor. A més, cal pensar que un doctorat, tot i que és una feina de laboratori integrada dins d’un grup de recerca, al final és una feina pròpia, has de comprendre que treballes per tu mateix i que seràs tu mateix el que haurà de defensar els resultats obtinguts. Treballes sobretot per tu mateix, no pels altres, i treballar més o menys tindrà impacte en la teva carrera professional directament, no pas en la dels teus directors.

En referència a les possibilitats reals de realitzar un doctorat al nostre entorn, i fins i tot a l’estranger, no negaré que és difícil, però jo crec que amb esforç tot s’aconsegueix. La majoria de les beques valoren sobretot la nota de l’expedient acadèmic de l’estudiant, ja que d’alguna manera han de filtrar la gran demanda comparada amb la poca oferta, tot i que jo personalment no ho trobo un bon criteri, perquè sovint, els estudiants amb millors notes no són pas els millors com a doctorands. Per tant, aconseguir beques pot ser difícil, tot i que hi ha beques de fundacions o institucions privades que poden ser més fàcils d’aconseguir i d’altres que valoren més el grup de recerca que l’estudiant. A més, també hi ha la possibilitat de realitzar el doctorat sense una beca, amb fons propis del grup, com molts dels meus companys de tesi van fer.

A totes aquelles persones que volen fer un doctorat, jo els donaria ànims a intentar-ho i els diria que no es desanimin si no tenen molt bona nota. Jo mateixa no tinc una gran nota d’expedient acadèmic i vaig aconseguir una beca! Com he dit anteriorment, el més important és estar molt motivat i tenir moltes energies! Amb esforç, tot és possible.

Poc després d’acabar la tesi vas trobar un lloc de treball a Sagetis Biotech, quina és la teva funció a l’empresa?

A Sagetis, jo formo part de l’equip de projecte, com a investigadora postdoctoral, és a dir, segueixo fent recerca com quan feia la tesi, tot i que amb una mica més de responsabilitats. M’encarrego d’una de les línies de recerca de l’empresa, a la qual dedico la majoria del meu temps, però també col·laboro en altres. A més, tutoritzo estudiants del Grup d’Enginyeria de Materials del Professor Salvador Borrós, als quals ensenyo la nostra manera de treballar i guio el seu treball.

Quines diferències existeixen entre la investigació pública i la investigació dins de la indústria?

Investigació pública contra investigació privada… dos móns molt diferents! Personalment, crec que no es pot generalitzar el que passa en un i altre i donar-ne estereotips, ja que crec que depèn molt del cap de grup en la investigació pública i de la pròpia empresa en la investigació privada. Tot i això si que crec que hi ha temes que són marcadament diferents entre una i altra, tot i que no tinc massa experiència en la investigació privada i per tant, potser no sóc la persona més adient per respondre a aquesta pregunta.

Un tema que sí que crec que difereix bastant són els sous, normalment més alts en la investigació privada. El tema de l’exigència, tot i que hi ha la creença que és més elevada en les empreses privades, jo no hi estic d’acord. Com deia, crec que depèn molt del cap de grup. On vaig fer jo la tesi, el nivell d’exigència considero que era molt alt, equiparable al que ara tinc a Sagetis. Respecte als temes objecte d’investigació, també hi ha la creença que en les empreses privades és més difícil que el científic pugui donar les seves opinions sobre les línies cap a on seguir i desenvolupar la seva creativitat. Personalment, tampoc hi estic d’acord, si més no, en l’experiència que jo he tingut, m’he sentit lliure per poder decidir cap a on tirar i per donar la meva opinió en tot moment. Repeteixo que crec que depèn dels caps del grup de recerca i de l’empresa.

Moltes gràcies Cristina pel teu temps! Una entrevista molt interessant!

Imatge cedida per Cristina Fornaguera

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s