Què és el que et fa ser tu?

La humanitat, ja sigui a través de la religió, la filosofia o la ciència, ha intentat entendre què és el que fa a una persona ser ella mateixa, la identitat, la consciencia, el “jo”. Perquè cadascú pren consciència d’ella mateixa com una unitat única indivisible i alhora irrepetible, però què és el que ens ho proporciona? Segona la religió és l’ànima, però què en pensa la ciència?

Què és el “jo”? De què depèn? Som el que aparentem físicament, som el que pensem, som el que hem viscut? Existeixen varies teories.

Teoria del cos

La primera teoria és la del cos. Aquesta teoria defensa que és el nostre cos el que ens fa ser nosaltres, ja que quan diem que “El Marc últimament està canviat” després de viure una experiència traumàtica, considerem que ha canviat, potser pensa diferent, però segueix sent ell, perquè al cap i a la fi és el cos el que importa.

Però què passa quan et trasplanten un òrgan? Deixes de ser tu perquè ha canviat el teu cos? No, oi? I si necessites reemplaçar la majoria dels teus òrgans per sintètics? La teva família seguiria considerant que ets tu. És l’ADN de les cèl·lules que et queden el que et fa ser tu? Negatiu, perquè els germans bessons tenen exactament el mateix ADN i no són la mateixa persona. Així doncs, sembla ser que no és el cos el que ho determina.

Teoria del cervell

La segona teoria és la del cervell. L’article proposa un experiment per demostrar-ho i per tirar a terra la teoria del cos. Si et trasplantessin el teu cervell al cos del Bill Clinton i viceversa, seguiries sent tu mateix, però en el cos del Bill Clinton, oi? Doncs aquesta afirmació és la que sustenta la teoria que diu que el cervell és el que ens fa ser nosaltres. Però aquesta teoria en genera una altra.

Teoria de les dades

La tercera teoria, la de les dades. Imagina’t que en comptes de trasplantar el cervell de manera física el que es fa és agafar totes les dades del teu cervell (emocions, records, gustos, creences, habilitats) i introduir-les al cervell del Bill Clinton, com si es tractés d’extreure dades de dos ordinadors i intercanviar-les. Encara que no tinguessis el teu cos en cap sentit, seguiries sent tu, però en el cos del Bill Clinton. I si després vas a veure la teva família, tot i que al principi es sorprendran bastant, al final acabaran per determinar que segueixes sent tu, però al cos de Bill Clinton. Per tant segons aquesta teoria, el cos no té res a veure amb el “tu”, sinó totes les teves dades del cervell.

Altra vegada, pensem un experiment per a determinar si aquesta teoria és plausible. L’experiment de la teletransportació. Imagina’t que en un futur ens podem teletransportar, el mecanisme del qual consisteix en un raig desintegrador a la cambra de sortida i un raig “integrador” a la cambra d’arribada, de manera que tots els teus àtoms són destruïts per exemple a Barcelona, i a la cambra d’arribada de Londres els àtoms de la cambra s’agrupen de manera idèntica. D’aquesta manera, tan el teu cos com totes les teves dades són idèntiques, segueixes sent tu, únicament a un altre lloc. Segueixes pensant el mateix, tenint el mateix tall al dit que t’has fet al matí i amb les mateixes habilitats, però a un altre lloc. Sembla coherent, oi?

Però imagina’t ara que un dia la màquina s’espatlla i no et desintegra però en canvi si que t’integra a Londres. Tu seguiries sent tu, però a l’altra banda també hi series? Realment no. Tu segueixes sent a Barcelona i encara que l’altre sigui idèntic a tu, no ets tu.

Per tant la teoria de les dades trontolla una mica, no és suficient. Si destrueixes totes les teves cèl·lules i després les integres a un altre lloc és com si morissis, ja deixes de ser tu. Si en canvi pensem en només destruir un 10% de les cèl·lules i després integrar-les sí que seguim sent nosaltres, així doncs, quin és el percentatge en que ja no ens considerem nosaltres?

I si el que fem és desintegrar les cèl·lules i integrar-les, una a una, de manera gradual i imperceptible? Llavors sí que seguiríem sent nosaltres oi? De fet, és el que passa, ja que cada 7 anys tenim totes les cèl·lules renovades. Per tant, el que es creu és que el que fa que seguim sent nosaltres és la continuïtat.

Teoria de la continuïtat

La teoria de la continuïtat també es pot demostrar amb aquest exemple: El teu avi de 90 anys mira una foto de quan tenia 9 anys i diu: aquest sóc jo. Si reflexiones una mica t’adones que la persona que està asseguda al sofà i el nen de la foto no tenen res a veure. Les seves cèl·lules són completament diferents, el seu aspecte físic, la seva opinió, maduresa, habilitats… Què tenen en comú, doncs? La continuïtat. Si els unís ser idèntics, llavors el tu de Barcelona i el de Londres serieu el mateix, però no és així. En canvi l’avi i el nen de la foto els uneix una cosa que no comparteixen amb cap altre persona de la terra, i és una llarga i contínua existència.

Per tant, tu no ets les dades, sinó una base de dades en continu creixement que constantment s’actualitza. Després de fer-ne tantes voltes, hem anat a parar a la teoria de l’ànima, segons moltes religions, l’element intangible del nostre cos que és continu passi el que passi amb la resta del cos. No crec en l’ànima, de manera que em quedo amb la teoria de la continuïtat, encara que a la pràctica sigui el mateix. Què opineu vosaltres?

Font: http://qz.com/500566/what-makes-you-you/

Font de la imatge de portada: https://media.licdn.com/mpr/mpr/p/5/005/096/032/3d68da3.jpg

Anuncios

2 thoughts on “Què és el que et fa ser tu?

  1. Jo pensava que eren les dades però veig que la component de continuitat és també important.

    La següent pregunta és, si nosaltres som les dades, el nostre coneixement, pot una màquina ser humana? Alguns científics mirant l’evolució de les màquines que dupliquen les seves capacitats cada 1.5 anys prediuen que el moment en que ens superin està aprop, anomenen aquest moment “la singularitat” i Ray Kurzweil el futuriste que va proposar aquest terme el prediu pel 2045. Algunes persones com el president de Google Ventures Bill Maris intenta sobreviure fins aquest moment, descarregar-se les seves dades en una màquina i fer-se aixì immortal. Personalment veig difícil que en tan pocs anys tinguem la tecnologia per descarregar les dades del cervell, com en totes les ciències, com més sabem del cervell més complicat és.

    Relacionat amb això l’edició d’aquest setmana de l’economist treu un tema relacionat: que és la conciència? És a dir, no sol que ens fa ser nosaltres sino que és el que permet que unes poques espècies de mamífers i aus ens adonem del que som? Sorprenentment han aconseguit situar el teixit nerviós de la conciència en una zona particular del cervell: http://www.economist.com/node/21664060

    Me gusta

    1. Últimament no paro de veure articles, notícies i llibres relacionats amb la consciència i la identitat, potser simplement és perquè ara hi paro més atenció. Miraré aquest article, sembla molt interessant!

      Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s